clinc

Acabo de caure un llamp increïble, està plovent molt a fora, des de la meva taula de sempre veig els bassals que es formen entre la gespa i les pedres del pati. Sota el pont que uneix la facultat amb els edificis contigus a la zona de despatxos hi ha un grup de nois , parlant. Rere les potes grises de les cadires es veuen caure gotes pesades a través de la enorme finestra. Torno a veure de reüll una llum blanca, tan sols ha durat unes mil·lèsimes de segon. A fora el dia és gris, no tan sols els núvols, la roba de les persones, les bicicletes, l'edifici verd de davant ja no és verd. A la biblioteca no hi ha l'ambient de sempre, la gent de tant amb els colzes sobre la taula, repenjant el cap sobre el palmell de la mà, mira el cel o els arbres. Hi ha un noi de cabells llargs que ja fa estona ha abandonat els seus apunts. El grup d'amics de sota el pont ja no hi són, la porta grisa que separa les escales que duen del pati a la porta principal de la facultat no s'obra ja. Ningú hi passa. No veig les fulles dels arbres moure's tampoc. Sembla tot un quadre que es mulla. Un altre llamp, el so ha estat molt fort, dues o tres persones han aixecat sobtadament el cap de rere els seus llibres. El noi dels cabells llargs ha somrigut. No tinc paraigües, no sé què faré quan surti a fora; podria posar-me una fulla sota el cap, dibuixada per Miyazaki, és clar.