Estic llegint asseguda al bus, per pura educació no col·loco la motxilla al seient contigu, cosa que m'agrada fer, no perquè jo sigui una antisocial, sinó perquè opino que estàn massa junts i que no és còmode.
Llegeixo sobre merda i la seva acceptació entre les persones, i de cop m'invaeix una sensació de felicitat eterna i crec que no la perdré mai. No és que estigui feliç llegint sobre waters, sinó que la música que escoltava em transmetia alló. M'explico, mai llegeixo amb música, però prefereixo sentir música clàssica que el tren, els cotxes o la conversa de telèfon de la senyora del costat (déu meu, no m'interessa si a la seva feina la seva companya li fa la pilota al cap o no!). Per tant m'he creat dues llistes de música clàssica: una es titula 'musique classique', en francés perquè la majoria d'autors són d'allà.. I la segona en català. A la primera llista hi incloc les 'chansons' que no em provoquen imatges a la ment que puguin distreure'm de qualsevol llibre. A la segona les cançons que necessiten una completa dedicació del meu cos i la meva alma (suposo que en tinc o bé, no ho sé). No té un títol en català en comptes d'en castellà per res en concret, potser sí, suposo que perquè el català el concebo com quelcom rodó, com la música clàssica i la situació dels músics que la toquen a l'escenari d'institucions corruptes.
Enfí, estava escoltant música clàssica del grup número 1 quan se m'han acabat les cançons i m'he arriscat a passar al grup 2. I evidentment ha estat un problema, perquè, com deia, mentres llegia sobre la merda i la seva negació o acceptació sonava Pachelbel, uns minuts abans llegia la mateixa frase repetidament del llibre: "(...) el hijo de Stalin dio su vida por la mierda.." I de cop he tancat el llibre i m'he posat a plorar sola a l'autobús. Plorava perquè sabia que no podria guardar aquella sensació de felicitat només que uns segons més...de cop tot em semblava preciós: la nena que donava patades al seient de davant, la senyora vella que explicava a l'altre com n'èren de bons els seus caldos, la persona que menys puc aguantar...tots haguèssin rebut en aquell moment una abraçada meva, amb tot lo millor de mi.
Perquè passa això? Ho trobo molt injust. Portes un dia de merda, llegeixes sobre merda i estàs trista, i de cop sense haver-ho planejat ets feliç i tots els problemes no et semblen res. Però jo no vull estar contenta al bus... Però si decidís jo el moment de sensació de felicitat eterna ja no ploraria més. I no tindria gràcia plorar al bus, és especial.
