Paris, Texas.

"the best thing about a picture is that it never changes

even when the poeople in it do"

ESTIU

Is time to enjoy. Just...just let it go.

hands down..I'm too proud for love..

I like, 

-Jerome.

- I follow rivers.

- Possibility.

-Unchained Melody.

clinc

Acabo de caure un llamp increïble, està plovent molt a fora, des de la meva taula de sempre veig els bassals que es formen entre la gespa i les pedres del pati. Sota el pont que uneix la facultat amb els edificis contigus a la zona de despatxos hi ha un grup de nois , parlant. Rere les potes grises de les cadires es veuen caure gotes pesades a través de la enorme finestra. Torno a veure de reüll una llum blanca, tan sols ha durat unes mil·lèsimes de segon. A fora el dia és gris, no tan sols els núvols, la roba de les persones, les bicicletes, l'edifici verd de davant ja no és verd. A la biblioteca no hi ha l'ambient de sempre, la gent de tant amb els colzes sobre la taula, repenjant el cap sobre el palmell de la mà, mira el cel o els arbres. Hi ha un noi de cabells llargs que ja fa estona ha abandonat els seus apunts. El grup d'amics de sota el pont ja no hi són, la porta grisa que separa les escales que duen del pati a la porta principal de la facultat no s'obra ja. Ningú hi passa. No veig les fulles dels arbres moure's tampoc. Sembla tot un quadre que es mulla. Un altre llamp, el so ha estat molt fort, dues o tres persones han aixecat sobtadament el cap de rere els seus llibres. El noi dels cabells llargs ha somrigut. No tinc paraigües, no sé què faré quan surti a fora; podria posar-me una fulla sota el cap, dibuixada per Miyazaki, és clar.

"..el hijo de..el hijo de...Stalin dio su..el hijo de.."

Estic llegint asseguda al bus, per pura educació no col·loco la motxilla al seient contigu, cosa que m'agrada fer, no perquè jo sigui una antisocial, sinó perquè opino que estàn massa junts i que no és còmode.

Llegeixo sobre merda i la seva acceptació entre les persones, i de cop m'invaeix una sensació de felicitat eterna i crec que no la perdré mai. No és que estigui feliç llegint sobre waters, sinó que la música que escoltava em transmetia alló. M'explico, mai llegeixo amb música, però prefereixo sentir música clàssica que el tren, els cotxes o la conversa de telèfon de la senyora del costat (déu meu, no m'interessa si a la seva feina la seva companya li fa la pilota al cap o no!). Per tant m'he creat dues llistes de música clàssica: una es titula 'musique classique', en francés perquè la majoria d'autors són d'allà.. I la segona en català. A la primera llista hi incloc les 'chansons' que no em provoquen imatges a la ment que puguin distreure'm de qualsevol llibre. A la segona les cançons que necessiten una completa dedicació del meu cos i la meva alma (suposo que en tinc o bé, no ho sé). No té un títol en català en comptes d'en castellà per res en concret, potser sí, suposo que perquè el català el concebo com quelcom rodó, com la música clàssica i la situació dels músics que la toquen a l'escenari d'institucions corruptes.

Enfí, estava escoltant música clàssica del grup número 1 quan se m'han acabat les cançons i m'he arriscat a passar al grup 2. I evidentment ha estat un problema, perquè, com deia, mentres llegia sobre la merda i la seva negació o acceptació sonava Pachelbel, uns minuts abans llegia la mateixa frase repetidament del llibre: "(...) el hijo de Stalin dio su vida por la mierda.." I de cop he tancat el llibre i m'he posat a plorar sola a l'autobús. Plorava perquè sabia que no podria guardar aquella sensació de felicitat només que uns segons més...de cop tot em semblava preciós: la nena que donava patades al seient de davant, la senyora vella que explicava a l'altre com n'èren de bons els seus caldos, la persona que menys puc aguantar...tots haguèssin rebut en aquell moment una abraçada meva, amb tot lo millor de mi.

Perquè passa això? Ho trobo molt injust. Portes un dia de merda, llegeixes sobre merda i estàs trista, i de cop sense haver-ho planejat ets feliç i tots els problemes no et semblen res. Però jo no vull estar contenta al bus... Però si decidís jo el moment de sensació de felicitat eterna ja no ploraria més. I no tindria gràcia plorar al bus, és especial.

La casualitat.

Com cada mes fa poc em vaig dedicar a buscar llibres del meu pare a la 'biblioteca' de casa, tots han resultat uns llibres fantàstics, les últimes adquisicions han estat 'Graucho y yo' i 'El vigilant en el camp de sègol'. La d'aquest mes encara no me l'he acabat: La insoportable levedad del ser de Milan Kundera. Era ja molt tard quan el vaig agafar de l'estantería més alta, portava massa estona llegint títols i autors de manera que entre el títol i el cansament me'l vaig endur a l'habitació sense molts miraments. Tan sols començar-lo a llegir em va venir al cap el meu professor de filosofia, la filosofia m'agrada, independentment de les notes acceptables que una treu la consideració de fer la carrera sempre ha estat allà; sincerament no em va donar bon rollo recordar l'institut llegint un llibre el qual el seu objectiu ha de ser fer-me allunyar de l'institució poc agradable on vaig cada dia. Però bé, a mesura que llegia me'l modelava i ideava més a la meva manera. L'últim dia d'escola entràvem a les deu, però jo sóc de poble, per tant no controlo tan lliurement l'hora d'arribada a Bcn, de manera que em trobava sola a les vuit i mitja del matí amb un fred que em moria. Tenia tres euros i algo i vaig decidir anar a un bar bastant 'mono' on l'últim cop que hi vaig entrar la camarera em va caure molt bé. Un suc de taronja, un croissant, la meva llibreta d'apunts i un llibre. Fins les deu menys quart vaig estar llegint, recordo les dues últimes pàgines, i crec que han estat les més interessants que he llegit fins ara d'aquest llibre: expliquen la casualitat o l' ocurrència paral·lela casual de persones o fets als que s'enomenen coincidències. La coincidència representa el moment en que dos fets que no esperes succeeïxen al mateix temps. La protagonista del llibre és una cambrera que es diu Tresa, escolta Beethoven, llegeix molt, aspira a arribar 'més alt' i una oportunitat que la casualitat li brindarà un dia. Un home anomenat Tomàs, entrarà al bar un dia qualsevol, un foraster amb un llibre sobre la taula -únic llibre obert en el bar en tot el temps que la Tresa hi ha treballat- li demana un conyac mentre a la ràdio sona Beethoven. Aquesta és la casualitat que a la Tresa li va fer pensar que potser aquell home, no era com tots els borratxos als quals cada nit havia d'aguantar. Els dos fets: el llibre i Beethoven...

Feia tard a classe si no em donava pressa, em vaig aixecar a pagar el croissant i el suc a la 'camarera amable' del bar, dos euros i mitg, quan estava obrint el moneder un home es va acostar a la barra i va dir: Adéu Tresa, tinguis un Bon Nadal! Ella li va somriure, em va mirar esperant que deixes anar els dos euros i mitg, i jo vaig somriure per mi.

Gigante (Giant)

Un chico se levanta del sofá, se viste con un uniforme, coge su bolsa preciada de patatas chips y llega al trabajo a les 12h de la noche. Llama a la puerta -Soy yo!-, se sienta en una silla ancha, conecta los monitores de las cámaras del super-mercado de abajo y mientras come...observa. Ya está solo, pero no duerme, lleva todo el dia haciéndolo... se distrae con los zooms, pone música heavy metal mientras hace ver que canta y levanta los puños con fuerza, hasta que se tira las patatas por encima la blusa azul, se apresura a limpiarse patosamente..y entonces la ve: la cámara del pasadizo de congelados muestra una chica veinteañera, limpiando el suelo de manera nerviosa -pues se le acaban de caer unos yougures-, al terminar se pone en pie y ya más tranquila saca un espejo de su bata gris y se pinta los labios, se peina i sonríe para sí misma. El hico del uniforme también ha sonreído para sí. 

'me gustaría morirme y luego vivir para siempre- dijo ella...'

'Un avión vuela describiendo círculos, describe círculos sobre Berlín, algún dia se estrellarà'.

La simultaniedad de pensamientos, los actos no comprendidos por otras personas, los placeres de las pequeñas cosas...son anelhados por aquello que quieres ser y representar. Solo que tú: con unas alas de pluma de pollo sientes que caes y que no puedes más. No sabes que el ángel que deseas hacer volar es casi el mismo al que harás bajar, aquí contigo. Vuestras dos ideas y necesidades se encontrarán para así culminar y volver empezar...sencillamente podrás decir que estás contenta, como ahora; que tienes una historia y volverás a tener otras.

[Cielo sobre Berlín- WW]