El Violeta-Mineral és el meu color. No és ni violeta, ni violeta transparent, ni pur, ni natural i sa. I sí, existeix. És molt difícil d'explicar, un dia, de sobte: el vaig veure. Estava allà al terra, entre sabates de taló alt vermelles de xarol, xancles orientals, peus descalços, botes negres ...el trepitjaven, l'arrossegaven, l'embrutaven. Però ell seguia allà, sent, sent color. I em va fer la sensació de que, bé, no ho sé, simplement el vaig anar a agafar i me'l vaig guardar a la bossa. Al arribar a casa el vaig penjar a la porta de l'habitació. I aquí el tinc, sent color.
Descriure'l? Bé, no sé si puc, és arrodonit i tou, molt tou...és...l'expressió del bon gust? NO! El meu gust no és qualificat de bon gust universal, com amb uns bombons, el meu gust és criticat i odiat i molt, molt incomprès. De manera que: és l'expressió del mal gust, d'un gust horrible, deu ser un color insoportable, d'aquells que no combina amb res; el color d'una samarreta preciosa que adores, però que no te la poses perquè no combina amb cap pantaló.
